http://www20.gencat.cat
Procedent bàsicament dels mars Caspi i Negre, el musclo zebra (Dreissena polymorpha) es va introduir i expandir a altres zones a través del transport marítim de mercaderies. Va ser citat per primera vegada en el tram inferior del riu Ebre, com a espècie invasora i sota densitats significatives, l'estiu del 2001. El riu Ebre funciona com un corredor biològic per a aquesta espècie.

Amenaces

El musclo zebra és un agent de canvi ecològic radical que amenaça els ecosistemes que va colonitzant a curt i mitjà termini però, a més, representa un risc socioeconòmic d'enorme magnitud. A aquest nivell, els efectes se centren en limitacions o pèrdues d'eficiència en l'ús de l'aigua (colonització de superfícies i obturació de conduccions), limitacions a la pràctica d'activitats recreatives, etc.

Com la majoria dels incrustants, Dreissena polimorpha és una espècie oportunista adaptada a la colonització d'una àmplia varietat de substrats i caracteritzada per tenir un cicle de vida curt, una taxa de reproducció molt alta i, per tant, una gran capacitat per dispersar-se fàcilment a grans distàncies. D'altra banda, sembla ser que pot desenvolupar modificacions locals de tipus adaptatiu, la qual cosa complica encara més les opcions d'eradicació i/o control de l'espècie.

Actuacions

En el cas del riu Ebre, les possibilitats de control i, arribat el cas, eradicació del musclo zebra passen per disposar d'una estratègia d'actuació l'èxit de la qual depèn no solament de fites científiques o tècniques, sinó també, amb caràcter imprescindible, d'un consens social.

L'Agència Catalana de l'Aigua fa prospeccions de larves i adults de musclo zebra a les conques catalanes des del 2007, així com controls per detectar altres possibles espècies exòtiques a través de les xarxes de monitorització de la qualitat biològica. A través del nou Pla de gestió de l'aigua, ha desenvolupat el programa de mesures de control i eradicació d'aquesta i altres espècies invasores del medi aquàtic.

Al riu Ebre s'han posat condicionants al moviment d'embarcacions per evitar l'expansió de l'espècie, atès que s'hi pot enganxar.

http://www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.3645c709047c363053b88e10b031e1a0/?vgnextoid=a5146c0dc7393310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&&newLang=ca_ES

La tortuga de Florida (Trachemys scripta elegans) és un animal de mida entre mitjana i gran (20-60 centímetres), amb una taca vermella, taronja o groga destacada a cada costat del cap. Originàriament es distribueix pels Estats Units (des del sud-est de Virgínia fins al nord de Florida, i cap a l'oest fins a Kansas, Oklahoma i Nou Mèxic), l'Amèrica Central i l'Amèrica del Sud fins al Brasil. Introduïda a causa del comerç d'animals exòtics, en els darrers anys se n'han comercialitzat a Catalunya unes 250.000 cries l'any. Entre el 1989 i el 1997 hi va haver una exportació des dels Estats Units de més de 52 milions exemplars, la major part cap a Europa.

L'any 1997 es va prohibir la importació de tortuga de Florida a la Unió Europea. Malgrat això, la tinença, cria i comercialització dins la Unió Europea continua sent legal. Abans de la prohibició de la importació, a Catalunya n'arribaven prop de 250.000 exemplars anualment. Atès que es va prohibir la importació de Trachemys scripta elegans, s'estan important altres espècies de tortuga, igualment perjudicials per als ecosistemes aquàtics:Chrysemys picta, Trachemys decussata, Pseudemys nelsoni, Pseudemys concinna, Pseudemys floridana, Graptemys pseudogeographica, Graptemys ouachitensis, Chelydra serpentina, Macroclemys temmicki, Apalone ferox, Apalone spinifera, Apalone mutica i Pelodiscus sinensis.

Molta gent allibera aquestes tortugues a la natura quan creixen i deixen de ser atractives com a mascotes. Sens dubte, és l'espècie d'herpetofauna introduïda a Espanya recentment que ha aconseguit una distribució més àmplia i ràpida, i es pot catalogar com a espècie invasora. A Catalunya s'ha observat en tot tipus de punts d'aigua, tant naturals com artificials: estanys, canals, rius i maresmes, incloses les aigües de baixa qualitat. Se n'ha comprovat la reproducció en condicions naturals des del 1992, però hi ha indicis que anys abans ja es reproduïa. També se n'ha documentat la reproducció al delta del Llobregat, el Delta de l'Ebre i els aiguamolls de l'Empordà. S'observen exemplars de tortuga de Florida juntament amb Mauremys leprosa (tortuga de rierol) i Emys orbicularis (tortuga d'estany) a moltes localitats, i fins i tot comparteixen els mateixos llocs d'assolellament. També ingereixen matèria animal de manera constant i fins i tot depreden amfibis autòctons, i és possible que hi hagi competència pels refugis, llocs d'assolellament, etc.

Amenaces

• Depredació d'invertebrats (crustacis, artròpodes, gasteròpodes i cucs), peixos, amfibis i les seves larves (52% en els joves).
• Alimentació sobre vegetació aquàtica (sèssil i flotant), 89% en els adults.
• Competència espacial i tròfica amb la tortuga d'estany (situació crítica) i la tortuga de rierol.
• Transmissió de malalties a aquestes dues espècies autòctones d'emídids.

http://candidoweb-biocuriosidades.blogspot.com.es/2011/08/el-problema-de-los-conejos-en-australia.html
La introducción del conejo europeo en Australia es el más espectacular ejemplo de cómo una especie no autóctona introducida por el ser humano puede ocasionar un impacto catastrófico sobre un ecosistema.

El conejo común (Oryctolagus cuniculus) no es una especie nativa de Australia. En este continente no existían los conejos hasta 1859, en que Thomas Austin, un propietario de amplios terrenos en Nueva Gales del Sur, importó 6 parejas de Inglaterra para disponer de piezas de caza en sus fincas. 
No pensó que esta especie, al no ser autóctona, no poseía depredadores naturales en el territorio. Esto, unido a la conocida capacidad reproductiva de estos animales, hizo que se multiplicaran de forma explosiva.
Seis años después, Mr. Austin calculaba que había cazado unos 20000 y que aún quedaban en sus tierras otros tantos.  Además, los conejos habían sobrepasado las vallas de sus propiedades, saltando o excavando galerías. Hacia 1887, solamente en la provincia de Nueva Gales del Sur se habían abatido unos 20 millones de conejos. 

A principios del siglo XX la plaga de conejos en Australia era de tal magnitud que en amplias zonas del país la vegetación herbácea había sido arrasada y numerosas especies nativas estaban en grave peligro de extinción por falta de alimento.
Entonces, el gobierno tomó diferentes medidas: se incentivó la caza, se repartieron miles de trampas y veneno, se construyeron cercas especiales para conejos, etc. Pero nada de ellos llegó a tener el resultado esperado, pues aunque se eliminaron millones de conejos, la plaga persistió.

Hacia 1950, Australia se estaba quedando sin vegetación, lo que suponía un grave problema para la economía del país, que se apoyaba mayoritariamente en el ganado ovino. Sin olvidar el grave daño que estaban sufriendo sus ecosistemas naturales.

Entonces, se adoptó una solución consistente en liberar mosquitos infectados con el virus de la mixomatosis(una enfermedad mortal para el conejo europeo). En poco tiempo la población de conejos se redujo de forma drástica debido a que la plaga de mixomatosis se extendió por todo el continente, y así comenzaron a recuperarse los pastos para uso ganadero y otras especies que se encontraban al borde de la extinción. 

Sin embargo, no toda la población de conejos desapareció, pues algunos lograron sobrevivir a la enfermedad, transmitiendo esta resistencia a sus descendientes. Lo que sucedió fue un doble proceso de selección: el virus de la mixomatosis era tan letal que con frecuencia el conejo infectado moría antes de que algún mosquito llegara a picarle y pudiese infectar a otros conejos. De este modo, la cepa original del virus se iba extinguiendo junto a sus hospedadores. 

Pero la evolución natural de estos microorganismos dio lugar a la aparición de cepas mutantes, que no producían la muerte del animal con tanta rapidez, con lo cual tenían mayores posibilidades de supervivencia al incrementar sus oportunidades para diseminarse entre las poblaciones de conejos mediante los mosquitos. Por tanto, la selección natural comenzó a favorecer a estas cepas menos virulentas, ante las que muchos conejos comenzaron a sobrevivir y a diseminarse de nuevo, aunque ahora ya controlados por el parásito. 

De este modo, se ha producido una coevolución del parásito y su hospedador hasta alcanzar un equilibrio dinámico: cuando la población de conejos aumenta en exceso se originan plagas en las cuales de nuevo aparecen cepas muy virulentas de virus de la mixomatosis, con lo que la población se reduce mucho, iniciándose un nuevo ciclo. Así, este virus, a falta de depredadores, se ha encargado de mantener controladas las poblaciones de conejos en Australia.